Entrevista a Robert D. Kaplan
Núria Navarro: Robert D. Kaplan: “La decisió d’envair l’Iraq no va ser un error”.
El Periódico, 12/10/2004.
—Les seves prediccions són infal.libles. ¿És un agent de la CIA?
—Pregunti-ho a la meva dona, que diu que sempre ho faig tot malament...
—Seriosament. Vostè arriba on no arriba ningú.
—Miri, les anàlisis polítiques des d’hotels de luxe no van enlloc. Jo aplico la mirada dels viatgers del segle XIX per extreure conclusions. Arribo a un país i em pregunto: ¿quin és l’assumpte del qual tothom té por de parlar? El futur està escrit en els silencis, en les pors i en les vergonyes de la gent.
—¿Quins són els silencis de l’Amèrica del Nord?
—Ningú parla que en els pròxims 50 anys la societat nord-americana serà semihispana. Un de cada dos nord-americans parlarà espanyol. El poder es desplaçarà de l’eix Est-Oest que uneix la costa atlàntica amb la del Pacífic, a la Nord-Sud, que va del Canadà a Mèxic. Com que això serà inevitable, la qüestió serà com fer-ho menys dolorós. ¿Vol un altre tema silenciat?
—Endavant.
—La guerra contra el terrorisme permet als EUA preparar-se per a una confrontació amb la Xina. El futur del terrorisme és a l’Àsia. Els nord- americans tanquen bases a Europa i n’obren al Pacífic i a l’Afganistan. Els xinesos controlen els extrems del canal de Panamà, creixen a Micronèsia, són a la banya de l’Àfrica. Són bons omplint forats.
—Ara posaré a prova el seu olfacte. ¿Qui guanyarà el 2-N?
—L’única cosa intel.ligent que puc dir és que, tot i els mals resultats de Bush, està una mica per sobre de Kerry. Miri, els nord-americans no analitzen Bush com els europeus. ¡El coneixen des de fa 40 anys!
—En els últims tres anys ha batut el rècord de despropòsits.
—Jo, encara que sense entusiasme, el tornaré a votar. ¿Per què? Perquè Kerry arriba a les eleccions sense cap mena d’història al Senat. El seu expedient és tan dolent que a la convenció demòcrata només van voler treure l’assumpte del Vietnam.
—Ho té tot per fer, però Bush...
—Bush s’assembla a Carter. Carter va presidir amb una política exterior dividida, assessorat per Brzezinski, per un costat, i per Cyrus Vance, per l’altre. A Bush li ha passat això amb Rumsfeld i Powell. ¡N’havia d’acomiadar un dels dos! No hi ha unitat en la política exterior. Per això l’assumpte de l’Iraq ha anat malament.
—¿Per això?
—¡La invasió va ser un èxit! ¡Un xou del Pentàgon! Però quan es va establir el control, va passar a ser un repte entre agències. I per governar la situació es necessitava el Departament d’Estat, ocupat en qüestions de desenvolupament i control civil...
—Rumsfeld reconeix errors de partida i vostè parla d’¿èxit?
—Les raons per les quals es va envair l’Iraq no van ser les armes de destrucció massiva, sinó raons morals molt semblants a les de Bòsnia i Kosovo. ¡Saddam va matar moltes més persones que Milosevic! Però l’argument moral tenia un problema.
—¿Quin?
—Clinton el va treure a col.lació a Bòsnia i Kosovo i el públic no va respondre. Bush va aprendre la lliçó.
—Parla des de la fe republicana.
—No. El règim de l’Iraq era tan repressor com els dels països estalinitzats dels anys 50. La tirania era brutal. Així que, després de l’11-S, hi va haver una finestra política per poder enderrocar Saddam. Per això, en cert sentit, va ser un atac preventiu.
—El petroli i la inversió saudita no hi tenien res a veure, és clar.
—Els EUA aconsegueixen més petroli de Colòmbia i Veneçuela que de tots els països àrabs junts.
—Així, de l’1 al 10, ¿quina nota dóna a Bush en aquest conflicte?
—Un cinc. Hi ha coses que ha fet bé. No va acceptar l’alto el foc a l’Afganistan quan començava el Ramadà, demostrant a l’Aliança del Nord que anava seriosament. També va veure que no hi calien gaires tropes allà. I es va moure ràpid per captar gent al Iemen i a les Filipines. Si ell i Cheney parlessin millor, ho podrien utilitzar a la campanya.
—Érem a l’Iraq...
—El cas de l’Iraq és com casar-se. Prens decisions amb unes proves del 20%. Quan esbrines el que necessitaves saber, ja t’has casat.
—¡Senyor Kaplan!
—La decisió d’envair l’Iraq no va ser un error. L’error està en els detalls, com utilitzar contractistes privats per formar el nou Exèrcit iraquià. L’èxit a Samarra és degut al canvi del mètode d’instrucció.
El Periódico, 12/10/2004.
Robert D. Kaplan és un dels analistes polítics més brillants amb què compta l’Amèrica del Nord republicana. ¿La seva singularitat? Sol parlar abans que ningú de llocs que, al cap de poc temps, passen a les portades de tota la premsa mundial.
Boston (EUA), 1951. Periodista i viatger. Publica Invierno mediterráneo (Ediciones B).
Aquest brillant articulista de l’Atlantic Monthly és una carta intel.lectual dels republicans.
—Les seves prediccions són infal.libles. ¿És un agent de la CIA?
—Pregunti-ho a la meva dona, que diu que sempre ho faig tot malament...
—Seriosament. Vostè arriba on no arriba ningú.
—Miri, les anàlisis polítiques des d’hotels de luxe no van enlloc. Jo aplico la mirada dels viatgers del segle XIX per extreure conclusions. Arribo a un país i em pregunto: ¿quin és l’assumpte del qual tothom té por de parlar? El futur està escrit en els silencis, en les pors i en les vergonyes de la gent.
—¿Quins són els silencis de l’Amèrica del Nord?
—Ningú parla que en els pròxims 50 anys la societat nord-americana serà semihispana. Un de cada dos nord-americans parlarà espanyol. El poder es desplaçarà de l’eix Est-Oest que uneix la costa atlàntica amb la del Pacífic, a la Nord-Sud, que va del Canadà a Mèxic. Com que això serà inevitable, la qüestió serà com fer-ho menys dolorós. ¿Vol un altre tema silenciat?
—Endavant.
—La guerra contra el terrorisme permet als EUA preparar-se per a una confrontació amb la Xina. El futur del terrorisme és a l’Àsia. Els nord- americans tanquen bases a Europa i n’obren al Pacífic i a l’Afganistan. Els xinesos controlen els extrems del canal de Panamà, creixen a Micronèsia, són a la banya de l’Àfrica. Són bons omplint forats.
—Ara posaré a prova el seu olfacte. ¿Qui guanyarà el 2-N?
—L’única cosa intel.ligent que puc dir és que, tot i els mals resultats de Bush, està una mica per sobre de Kerry. Miri, els nord-americans no analitzen Bush com els europeus. ¡El coneixen des de fa 40 anys!
—En els últims tres anys ha batut el rècord de despropòsits.
—Jo, encara que sense entusiasme, el tornaré a votar. ¿Per què? Perquè Kerry arriba a les eleccions sense cap mena d’història al Senat. El seu expedient és tan dolent que a la convenció demòcrata només van voler treure l’assumpte del Vietnam.
—Ho té tot per fer, però Bush...
—Bush s’assembla a Carter. Carter va presidir amb una política exterior dividida, assessorat per Brzezinski, per un costat, i per Cyrus Vance, per l’altre. A Bush li ha passat això amb Rumsfeld i Powell. ¡N’havia d’acomiadar un dels dos! No hi ha unitat en la política exterior. Per això l’assumpte de l’Iraq ha anat malament.
—¿Per això?
—¡La invasió va ser un èxit! ¡Un xou del Pentàgon! Però quan es va establir el control, va passar a ser un repte entre agències. I per governar la situació es necessitava el Departament d’Estat, ocupat en qüestions de desenvolupament i control civil...
—Rumsfeld reconeix errors de partida i vostè parla d’¿èxit?
—Les raons per les quals es va envair l’Iraq no van ser les armes de destrucció massiva, sinó raons morals molt semblants a les de Bòsnia i Kosovo. ¡Saddam va matar moltes més persones que Milosevic! Però l’argument moral tenia un problema.
—¿Quin?
—Clinton el va treure a col.lació a Bòsnia i Kosovo i el públic no va respondre. Bush va aprendre la lliçó.
—Parla des de la fe republicana.
—No. El règim de l’Iraq era tan repressor com els dels països estalinitzats dels anys 50. La tirania era brutal. Així que, després de l’11-S, hi va haver una finestra política per poder enderrocar Saddam. Per això, en cert sentit, va ser un atac preventiu.
—El petroli i la inversió saudita no hi tenien res a veure, és clar.
—Els EUA aconsegueixen més petroli de Colòmbia i Veneçuela que de tots els països àrabs junts.
—Així, de l’1 al 10, ¿quina nota dóna a Bush en aquest conflicte?
—Un cinc. Hi ha coses que ha fet bé. No va acceptar l’alto el foc a l’Afganistan quan començava el Ramadà, demostrant a l’Aliança del Nord que anava seriosament. També va veure que no hi calien gaires tropes allà. I es va moure ràpid per captar gent al Iemen i a les Filipines. Si ell i Cheney parlessin millor, ho podrien utilitzar a la campanya.
—Érem a l’Iraq...
—El cas de l’Iraq és com casar-se. Prens decisions amb unes proves del 20%. Quan esbrines el que necessitaves saber, ja t’has casat.
—¡Senyor Kaplan!
—La decisió d’envair l’Iraq no va ser un error. L’error està en els detalls, com utilitzar contractistes privats per formar el nou Exèrcit iraquià. L’èxit a Samarra és degut al canvi del mètode d’instrucció.
0 Comments:
Post a Comment
<< Home