Vila-Abadal.— Europa i Groucho Marx
Ramon Vila-Abadal: Europa i Groucho Marx
El Punt, 28/09/2004.
Aviat es posarà a votació, en forma de referèndum, dels ciutadans espanyols el text juridicopolític mal anomenat «Constitució europea». No es tracta de cap constitució, sinó d’un tractat entre estats. Val la pena de remarcar-ho perquè pot ser un element que ajudi a entendre com és que el tractat ha sortit de la manera com ho ha fet. En aquest [tractat] es reconeixen dues menes de subjectes de dret en la UE: els individus anomenats ciutadans i els estats nacionals. En canvi, no es reconeixen com a subjectes de drets les nacions o els pobles sense estat. Ni hi ha cap reconeixement polític de la cultura, llengua, idiosincràsia... d’aquests pobles, que els permeti fer-se sentir en els fòrums de la UE.
Aquesta mena d’ordenament d’Europa ens afecta de ple. I per això resulta una raó de molt pes perquè molts catalans, exercint el dret que tenim com a europeus, encara que sigui a través de l’Estat espanyol, diguem no a aquesta ordenació que se’ns proposa.
Votant lliurement allò que creiem millor per a Europa és com exercim la nostra pertinença a Europa, i no ens n’allunyem, ja que intervenim en la seva configuració. I dient no no sols defensem el dret de Catalunya a ser reconeguda com a nació, i per tant subjecte del dret a l’autodeterminació. També refusem que se’ns negui qualsevol mena de participació política. També defensem els drets d’altres col·lectius que es troben en situació política, cultural... semblans a la nostra. I defensant aquests drets per a les nacions sense estat, postulem que Europa no tingui una falla de democràcia tan gran com la ignorància dels drets dels col·lectius nacionals que no tenen estat propi. És fàcil d’entendre que un pacte entre estats obviï el reconeixement dels drets de les nacions sense estat propi.
En general, en els pactes, les diverses parts paguen algun preu per obtenir de les altres un benefici que creuen que millora la seva situació. En el cas de Constitució europea, els estats cedeixen part de les seves facultats a una instància comuna que decidirà per tots. Creuen que val la pena de pagar el preu de la disminució de certes facultats perquè les decisions compartides entre tots els afavorirà més del que ho feia la facultat cedida. Si el pacte entre estats reconegués uns altres subjectes de dret en la UE que fins ara eren col·lectius els drets dels quals eren un mer afer intern de cada estat, també perdrien facultats per aquest cantó, i per tant encara s’aprimarien més. I a més es crearien possibles competidors o discrepants pel que fa als afers de la Unió.
Hi ha molts catalans que veuen aquestes i altres raons per votar no en el referèndum. Però tenen un recel a votar no perquè votarien igual que el senyor Le Pen i els altres que pensen com ell. Em sembla que aquesta és una manera molt infantil de veure la política, i que és massa freqüent. No decideixen en funció d’allò que es vota, sinó mirant si els que voten una cosa o altra són més macos o més lletjos. I ells no volen votar amb els lletjos.
També n’hi ha que objecten que Europa no entendria que els catalans, que sempre hem mirat cap a Europa, ara diguem no a una Constitució europea. Precisament si fos així, hi hauria una raó de més per votar no a allò que se’ns proposa. Parodiant l’acudit de Groucho Marx: «Jo no em faria mai d’un club on acceptessin gent com jo», podríem dir que no volem ser d’aquells que no són capaços de comprendre les raons del nostre no.
El Punt, 28/09/2004.
Aviat es posarà a votació, en forma de referèndum, dels ciutadans espanyols el text juridicopolític mal anomenat «Constitució europea». No es tracta de cap constitució, sinó d’un tractat entre estats. Val la pena de remarcar-ho perquè pot ser un element que ajudi a entendre com és que el tractat ha sortit de la manera com ho ha fet. En aquest [tractat] es reconeixen dues menes de subjectes de dret en la UE: els individus anomenats ciutadans i els estats nacionals. En canvi, no es reconeixen com a subjectes de drets les nacions o els pobles sense estat. Ni hi ha cap reconeixement polític de la cultura, llengua, idiosincràsia... d’aquests pobles, que els permeti fer-se sentir en els fòrums de la UE.
Aquesta mena d’ordenament d’Europa ens afecta de ple. I per això resulta una raó de molt pes perquè molts catalans, exercint el dret que tenim com a europeus, encara que sigui a través de l’Estat espanyol, diguem no a aquesta ordenació que se’ns proposa.
Votant lliurement allò que creiem millor per a Europa és com exercim la nostra pertinença a Europa, i no ens n’allunyem, ja que intervenim en la seva configuració. I dient no no sols defensem el dret de Catalunya a ser reconeguda com a nació, i per tant subjecte del dret a l’autodeterminació. També refusem que se’ns negui qualsevol mena de participació política. També defensem els drets d’altres col·lectius que es troben en situació política, cultural... semblans a la nostra. I defensant aquests drets per a les nacions sense estat, postulem que Europa no tingui una falla de democràcia tan gran com la ignorància dels drets dels col·lectius nacionals que no tenen estat propi. És fàcil d’entendre que un pacte entre estats obviï el reconeixement dels drets de les nacions sense estat propi.
En general, en els pactes, les diverses parts paguen algun preu per obtenir de les altres un benefici que creuen que millora la seva situació. En el cas de Constitució europea, els estats cedeixen part de les seves facultats a una instància comuna que decidirà per tots. Creuen que val la pena de pagar el preu de la disminució de certes facultats perquè les decisions compartides entre tots els afavorirà més del que ho feia la facultat cedida. Si el pacte entre estats reconegués uns altres subjectes de dret en la UE que fins ara eren col·lectius els drets dels quals eren un mer afer intern de cada estat, també perdrien facultats per aquest cantó, i per tant encara s’aprimarien més. I a més es crearien possibles competidors o discrepants pel que fa als afers de la Unió.
Hi ha molts catalans que veuen aquestes i altres raons per votar no en el referèndum. Però tenen un recel a votar no perquè votarien igual que el senyor Le Pen i els altres que pensen com ell. Em sembla que aquesta és una manera molt infantil de veure la política, i que és massa freqüent. No decideixen en funció d’allò que es vota, sinó mirant si els que voten una cosa o altra són més macos o més lletjos. I ells no volen votar amb els lletjos.
També n’hi ha que objecten que Europa no entendria que els catalans, que sempre hem mirat cap a Europa, ara diguem no a una Constitució europea. Precisament si fos així, hi hauria una raó de més per votar no a allò que se’ns proposa. Parodiant l’acudit de Groucho Marx: «Jo no em faria mai d’un club on acceptessin gent com jo», podríem dir que no volem ser d’aquells que no són capaços de comprendre les raons del nostre no.
0 Comments:
Post a Comment
<< Home