Culla.— Pròleg a “Israel, el somni i la tragèdia”
Joan B. Culla: Pròleg a Israel, el somni i la tragèdia
En la configuració de la nostra opinió pública —occidental, espanyola, catalana— respecte del litigi àrabo-israelià, o israelo-palestí, és a dir d’allò que denominem amb optimisme «el conflicte del Pròxim Orient» —com si en aquella regió no n’hi hagués cap altre, de conflicte—, s’esdevé un fenomen singular, potser únic: tothom té, o creu tenir, una posició presa i definida pel que fa al contenciós, un punt de vista format. Qualsevol persona que col·labora en un periòdic —ni que sigui com a autor d’acudits gràfics— se sent autoritzada a utilitzar la seva vinyeta, o la seva crítica cinematogràfica, per prendre partit en la confrontació entre Israel i Palestina; qualsevol entitat, associació, grup polític o bé ONG es veu amb cor de formular doctrina pròpia —sovint, sota la forma més contundent i categòrica— sobre els drets i les culpes d’aquelles dues comunitats enfrontades; qualsevol corresponsal espontani gosa trametre als diaris una carta al director on atorga emfàticament la raó a un bàndol i abomina l’altre; qualsevol tertúlia, ja sigui mediàtica o de cafè, que s’ocupi del Pròxim Orient permet escoltar un grapat de sentències definitives que, a parer dels seus autors, deixen la tragèdia palestino-israeliana jutjada de manera irrevocable... Sostinc que aquesta és una conducta singular perquè ¿qui, entre nosaltres, gosaria prescriure fórmules per posar fi a la guerra civil o rebel·lió islamista algeriana que esclatà el 1992? ¿Quants s’atrevirien, a propòsit de la crisi a la regió africana dels Grans Llacs, a sentenciar si la raó la tenen els tutsis o bé els hutus? ¿On són les anàlisis i les preses de posició davant la guerra del Congo —a la vegada interna i internacional— que precedí i seguí la caiguda del dictador Mobutu? Cal recordar que a Algèria ja s’han comptabilitzat més de cent mil morts, que a Ruanda i Burundi les víctimes mortals passen del milió des del 1993, que al Congo ex-Zaire la mortaldat es calcula en dos milions i mig de persones des del 1998. I tanmateix, malgrat que aquests altres conflictes han estat infinitament més mortífers que el d’Israel-Palestina —durant el mateix període o en tota la seva història—, les nostres opinions públiques els contemplen en respectuós silenci, deixant que siguin els escassos especialistes o coneixedors directes del terreny els que hi portin alguna llum. ¿Què cal, doncs, deduir de la facúndia mediàtica, de la loquacitat general, de l’admirable facilitat amb què gairebé tothom concedeix i nega legitimitats, criminalitza o canonitza tot allò que fa referència a l’agònic duel entre palestins i israelians? ¿Cal deduir de tanta vehemència «opinadora» que existeix al nostre voltant un ampli coneixement de les arrels i les complexitats d’aquell conflicte, que creadors i consumidors d’opinió estan familiaritzats amb els factors demogràfics i econòmics, polítics i militars, culturals i religiosos que el caracteritzen i el condicionen? Crec rotundament que no. Ben al contrari, vint-i-cinc anys d’aproximació intel·lectual al tema, la participació en incomptables debats, col·loquis, taules rodones, conferències i xerrades sobre Israel i el Pròxim Orient, fins i tot els cursos de doctorat que he dedicat a la mateixa matèria, em permeten certificar un desconeixement tan generalitzat com transversal en tota mena de col·lectius professionals o culturals, des del tòpic ciutadà del carrer fins a l’acadèmic o el periodista. En un ambient on, sovint, encara cal explicar la diferència entre «àrab» i «musulmà», o entre «jueu» i «israelià» (no diguem ja entre «israelià» i «israelita»), saber si els territoris ocupats de Cisjordània i Gaza sumen 6.000 quilòmetres quadrats o 30.000, si el procés de reassentament jueu a Palestina va començar en la dècada de 1880 o en la de 1920, conèixer quin abast exacte té la «qüestió dels refugiats» palestins i el seu eventual retorn, són preguntes realment exòtiques per a la immensa majoria dels qui segueixen amb genuïna preocupació i amb espontània vehemència l’interminable litigi i en deploren els brutals efectes. Entre nosaltres, doncs, l’innegable interès que el tema desvetlla es veu perillosament alimentat pels tòpics, per les idees rebudes que, a còpia de veure-les repetides, adquireixen categoria de dogmes: el mite reversible de David contra Goliat, l’estigma llancívol del «terrorisme», la ficció d’un Israel monolític, les reminiscències culturals de la Guerra Freda... Enfront de la simplicitat dels tòpics, però, hi ha una realitat complexíssima, i és a aquesta realitat intricada que les pàgines següents voldrien consagrar-se. El subtítol del llibre —“Del sionisme al conflicte de Palestina”— pretén no pas reconèixer una parcialitat d’entrada, sinó advertir que el fil conductor de l’estudi serà l’experiència històrica israeliana. Amb la mateixa legitimitat i la mateixa voluntat de comprensió global que posseeixen aquells altres estudis —nombrosos— que s’aproximen al tema més aviat des d’una perspectiva àrab, o àrabo-palestina. I amb un propòsit ferm: explicar, no pas justificar, ni jutjar. Aquest és, eminentment, un llibre d’història; d’una història tan contemporània que el seu últim paràgraf caldrà cercar-lo en el diari d’avui, però d’història. Opino que un dels pitjors vicis intel·lectuals amb què solem acostar-nos a l’explosiu escenari d’Israel-Palestina és el «presentisme»: creure que tot va començar amb el més recent atemptat suïcida, o amb l’última represàlia militar, o a tot estirar amb l’esclat de la darrera Intifada; el fet de pensar que, en qualsevol moment, els dos bàndols poden posar els comptadors a zero i començar a discutir de cap i de nou. Però, quan els escoltes, t’adones que no és així; que, per als palestins, la matança de Deir Yassin del 1948 resulta tan propera i tan significativa com per als israelians la matança d’Hebron del 1929; que la Declaració Balfour del 1917 o la Resolució 181 (II) de l’Assemblea General de l’ONU, del 1947, no són esgrogueïdes peces de museu, sinó projectils en la batalla dialèctica, argumental i propagandística d’ara mateix. Sí, potser sí que, igual com als Balcans segons el famós diagnòstic de Churchill, també al Pròxim Orient es destil·la més història de la que poden consumir. En qualsevol cas, és imprescindible conèixer-la si volem entendre la naturalesa del conflicte, el seu enverinament, la violència creixent que el caracteritza; és imprescindible fins i tot com a talaia des de la qual entreveure una possible solució de compromís. Més enllà de l’impacte dramàtic que ens causen cada dia les notícies i les imatges datades a Jerusalem, a Jenin, a Gaza o a Tel Aviv, cal saber com i quan van sorgir els dos nacionalismes que es disputen aquella terra, quins factors endògens i exògens els van nodrir i els van donar forma, quin ha estat el paper canviant de les successives grans potències, el de l’opinió pública internacional, el del món àrab, què uneix i què separa les dues societats enfrontades... Tant de bo que, al llarg dels propers capítols, totes aquestes grans qüestions o, almenys, algunes d’elles hi trobin respostes precises, entenedores i ponderades; no pas conclusions definitives ni veritats absolutes, perquè, justament, el pes de l’absolut, del sagrat, del transcendent —dels dogmes— és un dels llastos més feixucs i negatius que arrossega aquest conflicte on es disputen tantes coses «santes».
En la configuració de la nostra opinió pública —occidental, espanyola, catalana— respecte del litigi àrabo-israelià, o israelo-palestí, és a dir d’allò que denominem amb optimisme «el conflicte del Pròxim Orient» —com si en aquella regió no n’hi hagués cap altre, de conflicte—, s’esdevé un fenomen singular, potser únic: tothom té, o creu tenir, una posició presa i definida pel que fa al contenciós, un punt de vista format. Qualsevol persona que col·labora en un periòdic —ni que sigui com a autor d’acudits gràfics— se sent autoritzada a utilitzar la seva vinyeta, o la seva crítica cinematogràfica, per prendre partit en la confrontació entre Israel i Palestina; qualsevol entitat, associació, grup polític o bé ONG es veu amb cor de formular doctrina pròpia —sovint, sota la forma més contundent i categòrica— sobre els drets i les culpes d’aquelles dues comunitats enfrontades; qualsevol corresponsal espontani gosa trametre als diaris una carta al director on atorga emfàticament la raó a un bàndol i abomina l’altre; qualsevol tertúlia, ja sigui mediàtica o de cafè, que s’ocupi del Pròxim Orient permet escoltar un grapat de sentències definitives que, a parer dels seus autors, deixen la tragèdia palestino-israeliana jutjada de manera irrevocable... Sostinc que aquesta és una conducta singular perquè ¿qui, entre nosaltres, gosaria prescriure fórmules per posar fi a la guerra civil o rebel·lió islamista algeriana que esclatà el 1992? ¿Quants s’atrevirien, a propòsit de la crisi a la regió africana dels Grans Llacs, a sentenciar si la raó la tenen els tutsis o bé els hutus? ¿On són les anàlisis i les preses de posició davant la guerra del Congo —a la vegada interna i internacional— que precedí i seguí la caiguda del dictador Mobutu? Cal recordar que a Algèria ja s’han comptabilitzat més de cent mil morts, que a Ruanda i Burundi les víctimes mortals passen del milió des del 1993, que al Congo ex-Zaire la mortaldat es calcula en dos milions i mig de persones des del 1998. I tanmateix, malgrat que aquests altres conflictes han estat infinitament més mortífers que el d’Israel-Palestina —durant el mateix període o en tota la seva història—, les nostres opinions públiques els contemplen en respectuós silenci, deixant que siguin els escassos especialistes o coneixedors directes del terreny els que hi portin alguna llum. ¿Què cal, doncs, deduir de la facúndia mediàtica, de la loquacitat general, de l’admirable facilitat amb què gairebé tothom concedeix i nega legitimitats, criminalitza o canonitza tot allò que fa referència a l’agònic duel entre palestins i israelians? ¿Cal deduir de tanta vehemència «opinadora» que existeix al nostre voltant un ampli coneixement de les arrels i les complexitats d’aquell conflicte, que creadors i consumidors d’opinió estan familiaritzats amb els factors demogràfics i econòmics, polítics i militars, culturals i religiosos que el caracteritzen i el condicionen? Crec rotundament que no. Ben al contrari, vint-i-cinc anys d’aproximació intel·lectual al tema, la participació en incomptables debats, col·loquis, taules rodones, conferències i xerrades sobre Israel i el Pròxim Orient, fins i tot els cursos de doctorat que he dedicat a la mateixa matèria, em permeten certificar un desconeixement tan generalitzat com transversal en tota mena de col·lectius professionals o culturals, des del tòpic ciutadà del carrer fins a l’acadèmic o el periodista. En un ambient on, sovint, encara cal explicar la diferència entre «àrab» i «musulmà», o entre «jueu» i «israelià» (no diguem ja entre «israelià» i «israelita»), saber si els territoris ocupats de Cisjordània i Gaza sumen 6.000 quilòmetres quadrats o 30.000, si el procés de reassentament jueu a Palestina va començar en la dècada de 1880 o en la de 1920, conèixer quin abast exacte té la «qüestió dels refugiats» palestins i el seu eventual retorn, són preguntes realment exòtiques per a la immensa majoria dels qui segueixen amb genuïna preocupació i amb espontània vehemència l’interminable litigi i en deploren els brutals efectes. Entre nosaltres, doncs, l’innegable interès que el tema desvetlla es veu perillosament alimentat pels tòpics, per les idees rebudes que, a còpia de veure-les repetides, adquireixen categoria de dogmes: el mite reversible de David contra Goliat, l’estigma llancívol del «terrorisme», la ficció d’un Israel monolític, les reminiscències culturals de la Guerra Freda... Enfront de la simplicitat dels tòpics, però, hi ha una realitat complexíssima, i és a aquesta realitat intricada que les pàgines següents voldrien consagrar-se. El subtítol del llibre —“Del sionisme al conflicte de Palestina”— pretén no pas reconèixer una parcialitat d’entrada, sinó advertir que el fil conductor de l’estudi serà l’experiència històrica israeliana. Amb la mateixa legitimitat i la mateixa voluntat de comprensió global que posseeixen aquells altres estudis —nombrosos— que s’aproximen al tema més aviat des d’una perspectiva àrab, o àrabo-palestina. I amb un propòsit ferm: explicar, no pas justificar, ni jutjar. Aquest és, eminentment, un llibre d’història; d’una història tan contemporània que el seu últim paràgraf caldrà cercar-lo en el diari d’avui, però d’història. Opino que un dels pitjors vicis intel·lectuals amb què solem acostar-nos a l’explosiu escenari d’Israel-Palestina és el «presentisme»: creure que tot va començar amb el més recent atemptat suïcida, o amb l’última represàlia militar, o a tot estirar amb l’esclat de la darrera Intifada; el fet de pensar que, en qualsevol moment, els dos bàndols poden posar els comptadors a zero i començar a discutir de cap i de nou. Però, quan els escoltes, t’adones que no és així; que, per als palestins, la matança de Deir Yassin del 1948 resulta tan propera i tan significativa com per als israelians la matança d’Hebron del 1929; que la Declaració Balfour del 1917 o la Resolució 181 (II) de l’Assemblea General de l’ONU, del 1947, no són esgrogueïdes peces de museu, sinó projectils en la batalla dialèctica, argumental i propagandística d’ara mateix. Sí, potser sí que, igual com als Balcans segons el famós diagnòstic de Churchill, també al Pròxim Orient es destil·la més història de la que poden consumir. En qualsevol cas, és imprescindible conèixer-la si volem entendre la naturalesa del conflicte, el seu enverinament, la violència creixent que el caracteritza; és imprescindible fins i tot com a talaia des de la qual entreveure una possible solució de compromís. Més enllà de l’impacte dramàtic que ens causen cada dia les notícies i les imatges datades a Jerusalem, a Jenin, a Gaza o a Tel Aviv, cal saber com i quan van sorgir els dos nacionalismes que es disputen aquella terra, quins factors endògens i exògens els van nodrir i els van donar forma, quin ha estat el paper canviant de les successives grans potències, el de l’opinió pública internacional, el del món àrab, què uneix i què separa les dues societats enfrontades... Tant de bo que, al llarg dels propers capítols, totes aquestes grans qüestions o, almenys, algunes d’elles hi trobin respostes precises, entenedores i ponderades; no pas conclusions definitives ni veritats absolutes, perquè, justament, el pes de l’absolut, del sagrat, del transcendent —dels dogmes— és un dels llastos més feixucs i negatius que arrossega aquest conflicte on es disputen tantes coses «santes».
0 Comments:
Post a Comment
<< Home