Irshad Manji.— Per un islam sense autòmats

Irshad Manji: “Sempre he volgut trencar el silenci de l’islam”
Entrevista de Núria Navarro, El Periódico, 15/12/2004.

Kampala (Uganda), 1968. Resideix al Canadà. Periodista, escriptora i productora de TV. Lesbiana, feminista i lliurepensadora, invita els musulmans a exercir l’autocrítica.

Una fàtua penja sobre el seu cap. Irshad Manji és musulmana, però es nega a unir-se “a l’exèrcit d’autòmats en nom d’Al.là”. I a sobre, des de les pàgines d’Els problemes de l’islam (Proa) proposa als seus germans unir-se a una reforma de la seva religió a fons, des de dins.

—La policia li va recomanar que blindés els vidres de casa seva.
—¡I els vaig fer cas! També em van recomanar un guardaespatlles. En vaig tenir durant els primers mesos de la promoció del llibre, però vaig decidir deixar-lo. Si vull tenir legitimitat quan parlo als joves musulmans, no puc tenir un goril.la al darrere. Haig de viure donant exemple.

—Els té ben posats, senyoreta.
—No tinc por de la mort, però tampoc la busco. Quan m’entrevisten els mitjans islamistes, els dic: “Sé que molts de vostès em volen morta, fins i tot alguns voldrien tenir l’honor de matar-me, però abans d’intentar-ho, deixin-me que els pregunti una cosa: ‘¿No els sembla que això reforçaria el meu punt de vista sobre la intolerància en l’islam?’”. Això em protegeix. Segueixo viva.

—Vostè és la pedra a la sabata.
—Davant la violació dels drets fonamentals de les dones i de les religions minoritàries en nom d’Al.là, vaig tenir problemes de consciència. I no vaig poder callar. Visc en un costat del món on tinc la llibertat de preguntar. I aquesta llibertat és un regal que no tenen milions de musulmans. ¿Com m’hi haig de girar d’esquena? Però hi ha una altra raó.

—Endavant.
—És la meva obligació cap als altres joves musulmans. Abans de l’11-S, a l’acabar les meves conferències als EUA i el Canadà, ja em venien a veure i em deien: “Necessitem veus com la teva per obrir la nostra religió, perquè si no permetem que hi entri oxigen, la deixem”. Havia d’utilitzar el meu cervell en una cosa positiva.

—¡Pretén fer el que han fet 20 concilis en 20 segles!
—Des de la publicació del meu llibre, he trobat suficients musulmans per muntar l’Institut per al Pensament Independent de l’Islam. ¡No ho hauria somiat mai!

—És dona, lesbiana i lliurepensadora. ¿Què molesta més a l’islam?
—¡Les tres coses són terribles! Però l’atac dels islamistes més irats no va contra la meva orientació sexual o el meu feminisme. La seva acusació favorita és: “Com que pensa lliurement, és una jueva, una empleada del Mossad”.

—¿I ho és?
—(Riu) Jo els dic que sí, però que ara estic en excedència.

—Bé... Es defineix com una refusenik musulmana.
—Provoco, però d’una manera constructiva. Gran part del llibre se centra en les coses positives de l’islam. I entre elles hi ha la d’haver tingut una tradició de pensament crític anomenada ijtihad, que va permetre als musulmans ser a l’avantguarda, donar al món el cafè moca, la guitarra i fins i tot l’expressió espanyola olé...

—Si pogués canviar només una cosa de l’islam, ¿quina seria?
—Voldria veure les dones musulmanes tenir poder econòmic. Amb microcrèdits, podrien construir els seus negocis i utilitzar els recursos per formar-se. També m’agradaria potenciar el coneixement dels rols femenins forts de l’islam.

—Per exemple.
—La primera dona de Mahoma, Kadija, era una senyora rica que tenia 15 anys més que el profeta. Va ser el seu cap durant anys. Així que ser un bon musulmà no és només deixar-se créixer la barba, sinó aprendre a treballar per a les dones.

—¿La revolució musulmana ha de ser guiada per les dones?
—Sí, perquè elles són les responsables de les seves famílies. Quan els canviï la vida, canviarà la vida del grup. A més a més, són les que menys hi perden i les que més hi poden guanyar.

—¿Per què l’islam no és polifònic?
—Les veus crítiques callen per por de ser perseguides. A l’islam avui domina la literalitat. S’ensenya que l’Alcorà és la paraula última de Déu. Per tant, si és la manifestació perfecta de Déu, ¿com es pot qüestionar? I aquesta supremacia talla d’arrel el pensament crític.

—No és el seu cas.
—Jo em vaig oposar a l’autoritarisme del meu pare, em van fer fora de la madrassa (escola alcorànica) per fer massa preguntes i em vaig enfrontar als líders de la mesquita. Sempre he volgut trencar el silenci de l’islam. Però no pretenc una venjança, sinó una distinció entre fe i dogma.

—Marqui-la.
—A la fe no li fan por les preguntes, al dogma sí, perquè s’hi sent insegur. Quan em trobo musulmans rabiosos els pregunto: “¿Teniu fe o sou dogmàtics?” ¡Molts no havien sentit parlar mai d’aquesta distinció!