Esteba.— La rebel.lió de les bases
Miquel Esteba: La rebel.lió de les bases
El Punt, 13/11/2004.
El proper 20 de febrer estem cridats a votar el tractat entre estats mal anomenat Constitució i la reacció de l’electorat pot ser, com és normal, votar sí, votar no, abstenir-se, o votar en blanc. És presumible una gran abstenció en consonància amb la poca participació dels comicis al Parlament Europeu que els partits polítics han suscitat fins al dia d’avui. També ho és que el sí se l’emporti clarament atesa la massiva campanya institucional a tots els nivells. Però aquesta consulta és diferent perquè ben segur que una de les raons d’ella mateixa és la de somoure l’electorat (l’opinió pública) del seu sopor habitual davant temes que no li mereixen l’atenció d’una manera especial, ja que el nivell europeu mai ha seduït fins ara com ho han fet el municipal, l’autonòmic o l’estatal. El votant té raó, perquè qui coneix els eurodiputats del seu propi partit? Qui coneix la tasca que fa el parlament de Brussel·les? Fins avui, qui sap el que són el Consell d’Europa, el Consell Europeu (compte a confondre’ls)? De qui són coneguts els comissaris i el president de la comissió? I el president del Parlament? Se sap com funciona el Tribunal de Justícia a Estrasburg, la PAC...? Difícilment, perquè l’interès i la necessitat de coneixement eren mínims fins ara, atès que la tasca de divulgació només ha durat els dies de les tedioses campanyes electorals a què se’ns té acostumats. Els eurodiputats, en canvi, assumeixen el càrrec amb gran alegria pel que representa la magnífica remuneració econòmica de rigor a què tenen dret. Vaja, una espècie de golden retirement per una gestió de la qual quasi no s’ha de donar compte a ningú.
Aquesta vegada les coses són diferents. Es tracta de votar la Constitució que ha de configurar, en bona part, la nostra vida en el futur i que ha estat solemnement signada a la Sala Degli Orazi e Curiazi del Capitoli de Roma, exactament igual que el març del 1957 per part del sis primers signants del primer Tractat de Roma. Val a dir que, dels nostres germans europeus que es regiran pel mateix tractat han decidit ratificar-lo per la via referendària només deu dels vint-i-cinc, entre ells l’Estat espanyol. Els altres ho faran via parlamentària.
A hores d’ara un país ja ha ratificat la Constitució, la qual cosa vol dir que el Tractat de Tractats Constitucional, aprovat pel govern de manera solemne a Roma, si era intocable un cop aprovat en la convenció, ara encara ho serà més. Alea jacta est. En el futur, per modificar-la caldrà Déu i ajuda. Caldran majories que seran inabordables per molts països i, en especial per les nacions sense estat, com és el cas de Catalunya. Constato, que el plantejament previ a la votació ha sigut, en cada estat, en clau de política interior, ja que molts estats han procurat resoldre contenciosos en les seves polítiques institucionals i estructurals i, en aquest sentit, un cas diàfan és el de l’Estat espanyol.
L’ocasió pels centralistes és perfecta. Fixem-nos que els partits estatals, PP i PSOE, es barallen pel pressupost, pel control del poder judicial, per l’11-M, per en Chávez o per en Moratinos, etc., però no pel que és essencial per a ells, que és la consagració de la unitat de l’Estat, és a dir, el control de la perifèria com és Catalunya, el País Basc i Galícia. Els espanyols, tan poc europeus fins ara, diuen «antes una España europea que catalana, vasca o gallega», reeditant la tan coneguda de «antes una España roja que una España rota». La jugada és magnífica, impecable. Solventar els ancestrals problemes plurinacionals d’una sola tacada via europea per in aeternum.
Europa no és una entelèquia, és una magnífica realitat construïda pels estats històricament amb grans esforços, dues passes endavant i una endarrere, com en aquella famosa processó del Tirol. No podia ser d’altra manera. Entre aquests estats, des de 1986 parasitàriament, l’Estat espanyol aprofita magistralment l’aniquilament de les nacions de l’Estat sense necessitat d’«ocupar» Barcelona com periòdicament i bíblicament està manat.
Les cúpules nacionalistes que menystenen la voluntat clarament majoritària i lliurement expressada per les seves militàncies en contra del tractat, han mentit i menteixen descaradament parlant de la Constitució europea. Volen guanyar temps i donar peixet a la soferta militància amb solucions d’última hora per salvar la tremenda responsabilitat davant la història perquè ara per ara no es pot modificar res essencial. Tot era possible arreglar-ho a la convenció, no ara que tot és dat i beneït. El que es fa és, en tot cas, pura cosmètica i per això convido les militàncies nacionalistes catalanes que es rebel.lin, que facin fora la gent inepta instal.lada a les cúpules de tots els nivells. En definitiva, que tinguin el coratge de fer quelcom difícil però absolutament necessari i que protagonitzin un acte de valor tot emulant Ortega y Gasset escrivint un capítol de La rebel.lió de les bases que, si no es fa ara, es farà més endavant ineluctablement.
No s’hi valen traduccions dels tractats ni modificacions dels règims lingüístics del català. En tot cas ho encomanem a la Berlitz School, que ens ho farà millor i més barat que en Borrell, que diu que és car i que no hi ha consignació. No s’hi valen presències rotatives de les comunitats autonòmes a les decisions de la Comissió, perquè sempre serà de la mà de l’Estat espanyol que s’hi accedirà. Per al nacionalisme català és una severa garrotada, és la claudicació quasi definitiva deixant les coses a mercè de la instància estatal. Qui es fiarà d’aquest nacionalisme entregat, mer orgue del poder pel poder?
Ara els bel.licosos centralistes espanyols no caldrà que vagin a la capital de Galícia a fer l’ofrena a Santiago per la unitat d’Espanya tot entonant el Santiago y cierra España. Això sí, el botafumeiro l’hauran de traslladar a Brussel.les potser davant del Mannequen pis.
El Punt, 13/11/2004.
El proper 20 de febrer estem cridats a votar el tractat entre estats mal anomenat Constitució i la reacció de l’electorat pot ser, com és normal, votar sí, votar no, abstenir-se, o votar en blanc. És presumible una gran abstenció en consonància amb la poca participació dels comicis al Parlament Europeu que els partits polítics han suscitat fins al dia d’avui. També ho és que el sí se l’emporti clarament atesa la massiva campanya institucional a tots els nivells. Però aquesta consulta és diferent perquè ben segur que una de les raons d’ella mateixa és la de somoure l’electorat (l’opinió pública) del seu sopor habitual davant temes que no li mereixen l’atenció d’una manera especial, ja que el nivell europeu mai ha seduït fins ara com ho han fet el municipal, l’autonòmic o l’estatal. El votant té raó, perquè qui coneix els eurodiputats del seu propi partit? Qui coneix la tasca que fa el parlament de Brussel·les? Fins avui, qui sap el que són el Consell d’Europa, el Consell Europeu (compte a confondre’ls)? De qui són coneguts els comissaris i el president de la comissió? I el president del Parlament? Se sap com funciona el Tribunal de Justícia a Estrasburg, la PAC...? Difícilment, perquè l’interès i la necessitat de coneixement eren mínims fins ara, atès que la tasca de divulgació només ha durat els dies de les tedioses campanyes electorals a què se’ns té acostumats. Els eurodiputats, en canvi, assumeixen el càrrec amb gran alegria pel que representa la magnífica remuneració econòmica de rigor a què tenen dret. Vaja, una espècie de golden retirement per una gestió de la qual quasi no s’ha de donar compte a ningú.
Aquesta vegada les coses són diferents. Es tracta de votar la Constitució que ha de configurar, en bona part, la nostra vida en el futur i que ha estat solemnement signada a la Sala Degli Orazi e Curiazi del Capitoli de Roma, exactament igual que el març del 1957 per part del sis primers signants del primer Tractat de Roma. Val a dir que, dels nostres germans europeus que es regiran pel mateix tractat han decidit ratificar-lo per la via referendària només deu dels vint-i-cinc, entre ells l’Estat espanyol. Els altres ho faran via parlamentària.
A hores d’ara un país ja ha ratificat la Constitució, la qual cosa vol dir que el Tractat de Tractats Constitucional, aprovat pel govern de manera solemne a Roma, si era intocable un cop aprovat en la convenció, ara encara ho serà més. Alea jacta est. En el futur, per modificar-la caldrà Déu i ajuda. Caldran majories que seran inabordables per molts països i, en especial per les nacions sense estat, com és el cas de Catalunya. Constato, que el plantejament previ a la votació ha sigut, en cada estat, en clau de política interior, ja que molts estats han procurat resoldre contenciosos en les seves polítiques institucionals i estructurals i, en aquest sentit, un cas diàfan és el de l’Estat espanyol.
L’ocasió pels centralistes és perfecta. Fixem-nos que els partits estatals, PP i PSOE, es barallen pel pressupost, pel control del poder judicial, per l’11-M, per en Chávez o per en Moratinos, etc., però no pel que és essencial per a ells, que és la consagració de la unitat de l’Estat, és a dir, el control de la perifèria com és Catalunya, el País Basc i Galícia. Els espanyols, tan poc europeus fins ara, diuen «antes una España europea que catalana, vasca o gallega», reeditant la tan coneguda de «antes una España roja que una España rota». La jugada és magnífica, impecable. Solventar els ancestrals problemes plurinacionals d’una sola tacada via europea per in aeternum.
Europa no és una entelèquia, és una magnífica realitat construïda pels estats històricament amb grans esforços, dues passes endavant i una endarrere, com en aquella famosa processó del Tirol. No podia ser d’altra manera. Entre aquests estats, des de 1986 parasitàriament, l’Estat espanyol aprofita magistralment l’aniquilament de les nacions de l’Estat sense necessitat d’«ocupar» Barcelona com periòdicament i bíblicament està manat.
Les cúpules nacionalistes que menystenen la voluntat clarament majoritària i lliurement expressada per les seves militàncies en contra del tractat, han mentit i menteixen descaradament parlant de la Constitució europea. Volen guanyar temps i donar peixet a la soferta militància amb solucions d’última hora per salvar la tremenda responsabilitat davant la història perquè ara per ara no es pot modificar res essencial. Tot era possible arreglar-ho a la convenció, no ara que tot és dat i beneït. El que es fa és, en tot cas, pura cosmètica i per això convido les militàncies nacionalistes catalanes que es rebel.lin, que facin fora la gent inepta instal.lada a les cúpules de tots els nivells. En definitiva, que tinguin el coratge de fer quelcom difícil però absolutament necessari i que protagonitzin un acte de valor tot emulant Ortega y Gasset escrivint un capítol de La rebel.lió de les bases que, si no es fa ara, es farà més endavant ineluctablement.
No s’hi valen traduccions dels tractats ni modificacions dels règims lingüístics del català. En tot cas ho encomanem a la Berlitz School, que ens ho farà millor i més barat que en Borrell, que diu que és car i que no hi ha consignació. No s’hi valen presències rotatives de les comunitats autonòmes a les decisions de la Comissió, perquè sempre serà de la mà de l’Estat espanyol que s’hi accedirà. Per al nacionalisme català és una severa garrotada, és la claudicació quasi definitiva deixant les coses a mercè de la instància estatal. Qui es fiarà d’aquest nacionalisme entregat, mer orgue del poder pel poder?
Ara els bel.licosos centralistes espanyols no caldrà que vagin a la capital de Galícia a fer l’ofrena a Santiago per la unitat d’Espanya tot entonant el Santiago y cierra España. Això sí, el botafumeiro l’hauran de traslladar a Brussel.les potser davant del Mannequen pis.
0 Comments:
Post a Comment
<< Home