Sostres s’imposa
Que es mori
Avui, 08/11/2004.
És legítim o miserable alegrar-se de la mort d’algú? D’una banda encara aprecio trobar, més enllà de qualsevol ideologia, un punt de pietat que ens diferencia de les bèsties. I de l’altra, hi ha la qüestió de saber qui es mereix aquesta pietat. Va ser legítim o de mal gust que corrés el xampany quan va morir Franco? Qui es mereixia la pietat, llavors? El cadàver calent del dictador o els perseguits? Hi ha gent que no deixa alternativa. Plantegen les coses de tal manera que només la mort pot apartar-los d’un poder que no han aconseguit sinó que han usurpat, i que exerceixen amb despotisme i tirania. És el problema dels dictadors: que quan vols que marxin només els pots desitjar la mort. Si vols que marxi un president democràticament escollit, t’esperes a les properes eleccions i mires de convèncer la ciutadania que ha de canviar el sentit del seu vot. Però què fem amb els dictadors? Ells mateixos posen les normes del joc, i per això els detestem, perquè ens obliguen a operar amb els codis de la seva misèria i sí, a desitjar-los la mort. Un dels pocs consells que Clinton va donar-li a Bush després de les controvertides eleccions del 2000 fou que no es refiés d’Arafat, perquè era un terrorista i un corrupte que basava el seu poder en la destrucció de qualsevol intent de pactar i en l’espoli del seu poble. Bush li va fer cas i ha estat un dels grans encerts de la seva política internacional. La pietat que m’agrada trobar més enllà de qualsevol ideologia m’estimo més reservar-la per a les víctimes: per als palestins sotmesos i per als israelians amenaçats; i confesso que no me’n queda gaire per al botxí Arafat. M’aventuro a pronosticar una altra crueltat: l’enèsima decepció que tindrà la progressia occidental, devota d’Arafat, quan es demostri que un cop mort, fou molt més ràpid i molt més fàcil fer la pau.
Dues victòries i una concessió
e-noticies.com, 15/11/2004.
He decidit tornar a obrir la secció dels comentaris per celebrar la mort de l’Arafat i la victòria de Bush, i que al món hi ha avui un criminal menys i un governant que té clars quins són els valors d’Occident i que vol defensar-los. L’estupidesa amb què l’esquerra segueix sense entendre com funciona el món és aquests dies més graciosa que mai: les dificultats que va tenir la progressia per acceptar la victòria de Bush són les mateixes que té ara per entendre que la mort d’Arafat és una esplèndida notícia: els criminals, els tirans, els saquejadors del seu propi poble són gent que està molt millor morta. Cadascun dels euros que els antisemites ecopacifistes catalans i espanyols van enviar en algun moment cap a Palestina, aquests dies ja ha quedat clar on van anar a parar: als comptes corrents que Arafat tenia a l’estranger perquè la seva senyora pogués dur una vida de luxe a París mentre els palestins es morien de gana i de pràcticament tot. Aquest era el líder, senyores i senyors. El líder que potser ha mort de tenir la SIDA, per cert, cosa que naturalment no em sembla com per fer-ne broma. El que sí que em sembla una broma és que precisament l’esquerra i els diaris i els intel·lectuals d’esquerra hagin volgut dissimular aquesta possibilitat perquè encara que no ho diguin troben que és una mort poc decorosa. L’esquerra intentant tapar que pot ser que algú hagi mort de la SIDA: extraordinari. Ni Fraga en els seus temps de tirants més rígids. Per acabar queden les imatges del dia del funeral. Veient-les per la televisió no me’n va quedar cap dubte. No som cultures diferents, la nostra és superior i la seva és inferior. Prou comèdia: aquesta superioritat és justament el motiu pel qual si hi ha xoc de civilitzacions vull que la guerra la guanyem els millors: en defensa dels interessos de la Humanitat.
Avui, 08/11/2004.
És legítim o miserable alegrar-se de la mort d’algú? D’una banda encara aprecio trobar, més enllà de qualsevol ideologia, un punt de pietat que ens diferencia de les bèsties. I de l’altra, hi ha la qüestió de saber qui es mereix aquesta pietat. Va ser legítim o de mal gust que corrés el xampany quan va morir Franco? Qui es mereixia la pietat, llavors? El cadàver calent del dictador o els perseguits? Hi ha gent que no deixa alternativa. Plantegen les coses de tal manera que només la mort pot apartar-los d’un poder que no han aconseguit sinó que han usurpat, i que exerceixen amb despotisme i tirania. És el problema dels dictadors: que quan vols que marxin només els pots desitjar la mort. Si vols que marxi un president democràticament escollit, t’esperes a les properes eleccions i mires de convèncer la ciutadania que ha de canviar el sentit del seu vot. Però què fem amb els dictadors? Ells mateixos posen les normes del joc, i per això els detestem, perquè ens obliguen a operar amb els codis de la seva misèria i sí, a desitjar-los la mort. Un dels pocs consells que Clinton va donar-li a Bush després de les controvertides eleccions del 2000 fou que no es refiés d’Arafat, perquè era un terrorista i un corrupte que basava el seu poder en la destrucció de qualsevol intent de pactar i en l’espoli del seu poble. Bush li va fer cas i ha estat un dels grans encerts de la seva política internacional. La pietat que m’agrada trobar més enllà de qualsevol ideologia m’estimo més reservar-la per a les víctimes: per als palestins sotmesos i per als israelians amenaçats; i confesso que no me’n queda gaire per al botxí Arafat. M’aventuro a pronosticar una altra crueltat: l’enèsima decepció que tindrà la progressia occidental, devota d’Arafat, quan es demostri que un cop mort, fou molt més ràpid i molt més fàcil fer la pau.
Dues victòries i una concessió
e-noticies.com, 15/11/2004.
He decidit tornar a obrir la secció dels comentaris per celebrar la mort de l’Arafat i la victòria de Bush, i que al món hi ha avui un criminal menys i un governant que té clars quins són els valors d’Occident i que vol defensar-los. L’estupidesa amb què l’esquerra segueix sense entendre com funciona el món és aquests dies més graciosa que mai: les dificultats que va tenir la progressia per acceptar la victòria de Bush són les mateixes que té ara per entendre que la mort d’Arafat és una esplèndida notícia: els criminals, els tirans, els saquejadors del seu propi poble són gent que està molt millor morta. Cadascun dels euros que els antisemites ecopacifistes catalans i espanyols van enviar en algun moment cap a Palestina, aquests dies ja ha quedat clar on van anar a parar: als comptes corrents que Arafat tenia a l’estranger perquè la seva senyora pogués dur una vida de luxe a París mentre els palestins es morien de gana i de pràcticament tot. Aquest era el líder, senyores i senyors. El líder que potser ha mort de tenir la SIDA, per cert, cosa que naturalment no em sembla com per fer-ne broma. El que sí que em sembla una broma és que precisament l’esquerra i els diaris i els intel·lectuals d’esquerra hagin volgut dissimular aquesta possibilitat perquè encara que no ho diguin troben que és una mort poc decorosa. L’esquerra intentant tapar que pot ser que algú hagi mort de la SIDA: extraordinari. Ni Fraga en els seus temps de tirants més rígids. Per acabar queden les imatges del dia del funeral. Veient-les per la televisió no me’n va quedar cap dubte. No som cultures diferents, la nostra és superior i la seva és inferior. Prou comèdia: aquesta superioritat és justament el motiu pel qual si hi ha xoc de civilitzacions vull que la guerra la guanyem els millors: en defensa dels interessos de la Humanitat.
0 Comments:
Post a Comment
<< Home