Esteba.— Un insòlit congrés de CDC
Miquel Esteba i Caireta: Un insòlit congrés
El Punt, 22/08/2004.
L’any 1951, és a dir, fa més de 50 anys, 6 països europeus van crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, i el 1957 van signar el Tractat de Roma, que posava en marxa la Comunitat Econòmica Europea. En successives ampliacions, els sis membres van passar a ser-ne quinze, i amb la darrera, vint-i-cinc.
Les incorporacions i l’assumpció de noves competències van comportar tot un conjunt de tractats, que dificultaven la seva aplicació i, sobretot, la seva comprensió per part dels ciutadans, i que produïen el seu distanciament dels òrgans institucionals, i es va començar a parlar del dèficit democràtic, una de les manifestacions del qual era l’escassa participació en les eleccions al Parlament Europeu.
Quan la incorporació dels 10 nous membres va ser imminent, es va prendre consciència que amb el teixit de tractats vigents la Unió Europea no tenia possibilitat de funcionar eficaçment, i el Parlament Europeu, en una resolució sobre el procés constitucional i el futur de la Unió del 29 de novembre del 2001, va proposar l’establiment d’una convenció que preparés la conferència.
La cimera de Laeken, el desembre del 2001, va recollir la resolució i va aprovar per unanimitat una declaració que preveia la creació d’una «convenció sobre el futur d’Europa». La Convenció, amb seu a Brussel·les, va ser presidida per l’expresident de la República Francesa, Valéry Giscard d’Estaing i, lamentablement, tots els components es distingien, en els respectius estats, per posicions extremament centralistes i centralitzadores.
Crec que és necessari assenyalar que de la literalitat de la declaració no se’n dedueix que hagués d’elaborar una Constitució, i no obstant això s’ha atribuït la funció d’elaborar-la, per la qual cosa no té mandat constituent.
La tendència centralitzadora es va posar de manifest en la supressió de la referència als pobles d’Europa que feien els tractats. El poble català és un d’aquests pobles, i no era representat en la Convenció. I puntualitzant-ho, Josep Borrell va manifestar que ell no representava Catalunya.
A Catalunya, en compliment d’una resolució del Parlament del 4 d’octubre del 2001, el govern de la Generalitat, el 24 de desembre del mateix any, convoca la Convenció Catalana per al Debat sobre el futur de la Unió Europea amb l’objectiu d’assolir un conjunt d’anàlisis, conclusions i propostes.
Els treballs de la convenció catalana van ser oberts a tots aquells ciutadans i ciutadanes que manifestessin interès a participar-hi. Un total de 329 persones, representants de diferents àmbits i sectors, s’hi van vincular. Jo en vaig ser una, com a membre que era des dels anys 60 de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica.
El Patronat Català Pro Europa va assumir l’organització, l’impuls i la coordinació general dels treballs. Una comissió d’experts, nomenada pel director executiu del patronat i dirigida pel doctor Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra, es va encarregar de redactar els documents inicials, de conduir les discussions i d’elaborar els documents finals.
Vaig assistir pràcticament a totes les sessions, i la meva apreciació va ser que hi havia un pes excessiu d’academicisme, conseqüència, sens dubte, que tots els experts eren professors universitaris. I van ser ells, com ja he dit, els que van redactar els documents i van conduir les discussions. En algunes ocasions, em va semblar percebre-hi una voluntat de lluïment personal. Els participants van fer contribucions, tan orals com escrites, molt dignes de ser tingudes en compte, i alguna va ser recollida en les conclusions finals. Les 80 conclusions finals que tots vam tenir la impressió que dormirien el somni dels justos a les lleixes dels arxius comunitaris.
Cal assenyalar que paral·lelament es va posar en marxa un Fòrum Cívic per una Constitució Europea, que, al meu entendre, no perseguia cap altra cosa que neutralitzar qualsevol iniciativa contrària a la línia oficial de la Convenció Europea, la qual ja s’encarregava, però, d’impedir que prosperessin iniciatives favorables a les regions, com ara la que hauria permès el seu accés al tribunal de justícia, que va ser aïradament i brutalment avortada per l’eurodiputat del PP Iñigo Méndez de Vigo, cosa que casualment vaig sentir per ràdio i de la qual vaig parlar a eurodiputats de CiU i el PSC.
Amb l’entrada en vigor del tractat constitucional, el procés desnacionalitzador, que fa tants anys patim a l’Estat espanyol, que ens és hostil, que ens explota i ens espolia, estaria legitimat des de Brussel·les. Ens situaria definitivament a la cuneta. No tenim altra alternativa que un «no» clar i contundent.
En el darrer congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, una esmena per proposar un «no» al referèndum que s’ha de celebrar sobre l’aprovació del tractat constitucional pel qual s’institueix la Constitució per a Europa (notin com l’exigència tecnicojurídica obliga a parlar de «tractat» i no de «constitució») trenca la línia de submissió als dictats d’un suposat europeisme.
L’esmena va ser aprovada per una majoria aclaparadora. Els oficialistes de la submissió no van tenir cap altre remei que inventar-se un congrés extraordinari per reconduir la situació vers un «sí».
Estatutàriament aquest congrés s’ha de denominar «extraordinari». La veritat, és que li convindria més que es denominés «insòlit». És insòlit que un partit nacionalista català com Convergència Democràtica de Catalunya hagi de convocar un congrés per decidir què ha de votar sobre una Constitució que no li reconeix ni la llengua del país, ni cap capacitat de control polític o jurisdiccional de les decisions de la Unió Europea que afectin les seves competències. Una Constitució que la ignora Catalunya com a poble i com a Nació.
El Punt, 22/08/2004.
L’any 1951, és a dir, fa més de 50 anys, 6 països europeus van crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, i el 1957 van signar el Tractat de Roma, que posava en marxa la Comunitat Econòmica Europea. En successives ampliacions, els sis membres van passar a ser-ne quinze, i amb la darrera, vint-i-cinc.
Les incorporacions i l’assumpció de noves competències van comportar tot un conjunt de tractats, que dificultaven la seva aplicació i, sobretot, la seva comprensió per part dels ciutadans, i que produïen el seu distanciament dels òrgans institucionals, i es va començar a parlar del dèficit democràtic, una de les manifestacions del qual era l’escassa participació en les eleccions al Parlament Europeu.
Quan la incorporació dels 10 nous membres va ser imminent, es va prendre consciència que amb el teixit de tractats vigents la Unió Europea no tenia possibilitat de funcionar eficaçment, i el Parlament Europeu, en una resolució sobre el procés constitucional i el futur de la Unió del 29 de novembre del 2001, va proposar l’establiment d’una convenció que preparés la conferència.
La cimera de Laeken, el desembre del 2001, va recollir la resolució i va aprovar per unanimitat una declaració que preveia la creació d’una «convenció sobre el futur d’Europa». La Convenció, amb seu a Brussel·les, va ser presidida per l’expresident de la República Francesa, Valéry Giscard d’Estaing i, lamentablement, tots els components es distingien, en els respectius estats, per posicions extremament centralistes i centralitzadores.
Crec que és necessari assenyalar que de la literalitat de la declaració no se’n dedueix que hagués d’elaborar una Constitució, i no obstant això s’ha atribuït la funció d’elaborar-la, per la qual cosa no té mandat constituent.
La tendència centralitzadora es va posar de manifest en la supressió de la referència als pobles d’Europa que feien els tractats. El poble català és un d’aquests pobles, i no era representat en la Convenció. I puntualitzant-ho, Josep Borrell va manifestar que ell no representava Catalunya.
A Catalunya, en compliment d’una resolució del Parlament del 4 d’octubre del 2001, el govern de la Generalitat, el 24 de desembre del mateix any, convoca la Convenció Catalana per al Debat sobre el futur de la Unió Europea amb l’objectiu d’assolir un conjunt d’anàlisis, conclusions i propostes.
Els treballs de la convenció catalana van ser oberts a tots aquells ciutadans i ciutadanes que manifestessin interès a participar-hi. Un total de 329 persones, representants de diferents àmbits i sectors, s’hi van vincular. Jo en vaig ser una, com a membre que era des dels anys 60 de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica.
El Patronat Català Pro Europa va assumir l’organització, l’impuls i la coordinació general dels treballs. Una comissió d’experts, nomenada pel director executiu del patronat i dirigida pel doctor Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra, es va encarregar de redactar els documents inicials, de conduir les discussions i d’elaborar els documents finals.
Vaig assistir pràcticament a totes les sessions, i la meva apreciació va ser que hi havia un pes excessiu d’academicisme, conseqüència, sens dubte, que tots els experts eren professors universitaris. I van ser ells, com ja he dit, els que van redactar els documents i van conduir les discussions. En algunes ocasions, em va semblar percebre-hi una voluntat de lluïment personal. Els participants van fer contribucions, tan orals com escrites, molt dignes de ser tingudes en compte, i alguna va ser recollida en les conclusions finals. Les 80 conclusions finals que tots vam tenir la impressió que dormirien el somni dels justos a les lleixes dels arxius comunitaris.
Cal assenyalar que paral·lelament es va posar en marxa un Fòrum Cívic per una Constitució Europea, que, al meu entendre, no perseguia cap altra cosa que neutralitzar qualsevol iniciativa contrària a la línia oficial de la Convenció Europea, la qual ja s’encarregava, però, d’impedir que prosperessin iniciatives favorables a les regions, com ara la que hauria permès el seu accés al tribunal de justícia, que va ser aïradament i brutalment avortada per l’eurodiputat del PP Iñigo Méndez de Vigo, cosa que casualment vaig sentir per ràdio i de la qual vaig parlar a eurodiputats de CiU i el PSC.
Amb l’entrada en vigor del tractat constitucional, el procés desnacionalitzador, que fa tants anys patim a l’Estat espanyol, que ens és hostil, que ens explota i ens espolia, estaria legitimat des de Brussel·les. Ens situaria definitivament a la cuneta. No tenim altra alternativa que un «no» clar i contundent.
En el darrer congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, una esmena per proposar un «no» al referèndum que s’ha de celebrar sobre l’aprovació del tractat constitucional pel qual s’institueix la Constitució per a Europa (notin com l’exigència tecnicojurídica obliga a parlar de «tractat» i no de «constitució») trenca la línia de submissió als dictats d’un suposat europeisme.
L’esmena va ser aprovada per una majoria aclaparadora. Els oficialistes de la submissió no van tenir cap altre remei que inventar-se un congrés extraordinari per reconduir la situació vers un «sí».
Estatutàriament aquest congrés s’ha de denominar «extraordinari». La veritat, és que li convindria més que es denominés «insòlit». És insòlit que un partit nacionalista català com Convergència Democràtica de Catalunya hagi de convocar un congrés per decidir què ha de votar sobre una Constitució que no li reconeix ni la llengua del país, ni cap capacitat de control polític o jurisdiccional de les decisions de la Unió Europea que afectin les seves competències. Una Constitució que la ignora Catalunya com a poble i com a Nació.
0 Comments:
Post a Comment
<< Home